No parlaré de quants anys fa que jo visc a Eivissa, perquè això no dóna més força, ni passaré per ser més d’aquí, ni tampoc sentiré de forma diferent. Però he llegit moltes vegades la frase “llevo tantos años en Ibiza...”, i quan conec personalment qui ho ha escrit amb tant d’orgull m’adono que, en moltes ocasions, es tracta de persones que encara no han entès l’arrel d’Eivissa, la seva forma diferent d’expressar-se i comunicar-se, de sentir-se, el veritable cor de l’illa: la seva llengua. I és que molts d’aquests no entenen que a Eivissa s’hi parli una altra llengua que no sigui la seva.
Parlen d’imposició, però tenen present únicament la llengua oficial de tot l’Estat: el castellà. Com si no n’hi hagués una altra, tan oficial com el castellà i pròpia d’aquest poble i, per tant, primera llengua. De fet, la imposició real ve dels qui obliguen als eivissencs que parlin en una altra llengua. La imposició és arribar a un lloc i obligar la gent que s'adapti al que a mi em sembla que és el normal, el correcte i el que ha de ser, el dret de conquesta. Aquesta actitud, tan present en alguns, és egoista, predemocràtica i no té sentit comú. Tant dóna que es portin cinc, deu o vint anys vivint en un lloc si no es coneix el que el fa diferent i singular, el que enriqueix amb el temps. Si no s’entén que integrar-se al lloc on has triat viure és una forma de respecte.
Fa poc vaig ser mare i aleshores vaig comprendre. Mai abans m'havia sentit tan lluny d’aquest lloc, Eivissa, on visc fa anys. La meva filla és mig eivissenca i mig manxega, i he d’ensenyar-li que la seva mare és de llengua materna castellana, però que viu en un lloc on es parla una altra llengua, que és la del seu pare i la que la seva mare també ha après a parlar i comparteix amb altres persones. Però per respecte als meus pares, família i orígens, a la meva cultura, jo li parlo en castellà encara que de tant en tant se'm escapi un ‘patufeta meua’.
Amb això espero haver fet entendre la importància tan gran que té ser d'un lloc i que t'ho vulguin prendre i moltes vegades amb insults, burles i desaprovacions contínues, que és el que està patint Eivissa.
Anne Frank
Hace 6 días
4 comentarios:
Tens raó Didi molta raó!
Con esta reflexión tuya me haces recordar a ese señor que nombra Josep en su post de Eivissa,el de 75 u 80 años que se quejaba de que los nuevos que llegan a Ibiza traen su lengua y le quitan la de sus muertos,se me quedó grabado eso,cada lugar tiene algo unico que es su lengua materna y su cultura.
Y me apena saber que quienes viven en Eivissa ahora no han tenido en cuenta la riqueza cultural del lugar,y no lo han respetado,debería ser de otro modo,porque cuando desaperece una lengua,se esfuma con ella toda una cultura y la historia del pueblo que creció con ella,están cambiando la identidad de un lugar y eso nunca es bueno.
Muy buen post Didi!un abrazo!
Hola Didi.
Jordi Pujol decia que era catalán todo aquel que vivia y trabajaba en Catalunya.
Pero no decía que además hay que querer serlo sin olvidar sus raices. Tu si eres una de ellas , porque sabes que Vega no tendrá ningún problema. Ella estudiará el idioma de su tierra y a la vez el de su madre, y no romperá España.
Quien la rompe, pero no ahora,sino desde hace 300 años es aquel que impide y no deja avanzar.
Cada época de la história siempre se ha tratado de españolizar esta lengua. Casi siempre con el mismo sistema.Esto en general ya venía bien a los que no hablaban esta lengua. Con el castellano ya tenian bastante, y todo estaba a su favor.
Y el que no viene a Eivissa o Catalunya aun entiende menos que seamos tan cerrados de mollera y que nos empeñemos en seguir hablando en Polaco.
No lo entienden y ya está, y cuando pase el PP pase por estas ciudades de Dios recogiendo firmas, firmarán. Y cuando hayan manifiestos , firmarán.
Pero no firmarán para que mejoreis vuestra Sanidad, a pesar de pagar mas y en proporción cobrar menos.
Yo, como catalán, solo quiero que se respete mi cultura, mi lengua y mis tradiciones. Que el modelo de vida catalán no se deteriore por el intrusismo o pasotismo de otros. Que no empleen el discurso nacionalista español para ganar votos: ni en Catalunya, ni en España.
Y muchas gracias Didi. Deseo que te lean todos y que te escuchen.
Te lo mereces.
Un beso.
Moltes gràcies als dos,
Estic contenta que m'hàgiu entès, no és tothom.
Com et vaig dir Josep, l'ultima hora si que l'han publicat, en altre local de moment no, igualment com ja et vaig dir una vegada, em sol arribar un correu dient-me que no me la poden publicar per aquest motiu que t'exposo;
"Les normes del periòdic no permeten publicar les cartes que tenen a veure amb conflictes o crítiques entre particulars, entre empreses privades o entre particulars i empreses privades".
Moltes vegades no entenc el missatge perquè jo no em fico amb ningú en particular, parlo d'una situació en concret, és més si busqueu en cartes al diari d'Eivissa, si que trobéssiu i us fartéssiu de veure que moltes persones es fiquen i entren en conflicte amb unes altres, em pareix, que les meves cartes estan vetades :).
De moment no he rebut cap correu dient-me que no es podrà publicar, però bo esperarem, perquè aquesta carta si no la publicaran es signarà per moltes més persones i el meu nom no apareixerà si aquest és el probleme.
La reflexió que fas Isol és totalment certa i a més es cumpleix cada dia. De vegades quan un eivissenc comença parlar la seva llengua se li arriba a dir "porque ladras" imagina, que falta de respecte tan gran, has de pensar que hi ha gent major que no sap parlar castellà, la meva sogra mateix té problemes per comunicar-se en castellà
I com tu desitges Josep, jo també m'agradaria que molta gent em llegís la carta perquè d'aquesta forma potser, entenguin un poc, encara que almenys em sent bé fent-lo i crec que defenso els drets de la meva família, també ara la meva filla, imagina i dels meus amics catalans que sòn molts.
Una abraçada als dos molt fort.
Hola Didi!
Tens molta raó. Les llengües s'han de respectar però sobre tot estimar.
Jo sóc catalana de pares andalusos, estic casada amb un català de pares catalans i a casa parlem de tot. El meu fill és absolutament bilingüe (igual que jo i el meu home) i a mi m'encanta!
És una riquesa cultural.
Avui han vingut a la biblioteca una família d'hindús que parlen català, castellà i la seva llengua punjabi. I m'ha semblat un exemple de d'integració increïble!. La filla petita només té tres anys i amb la seva mitja llengua et dona explicacions en català.
Fins aviat Didi, petonets a la Vega!!
Susi
Publicar un comentario