PEIXOS DE CIUTAT

Ara que tot s'ha quedat mut, en silenci, respirant el descans…
Que tots han pogut plorar, portant un dol diferent del que se n’ha anat lluny,
i no ha sentit que s’ha perdut;

Ara que l'almoina són sol paraules, sense més sentit que entendre tot el que s’adorm a l'ànima…

Ara que la pausa i el camí fins a arribar de nou a veure't com sempre, em demana paciència, que he deixat de culpar al món, que he deixat de mossegar al que duu roba trencada i els cabells bruts,

Ara que he pogut mirar als ulls d’aquell que no mira res i s'oblida fàcilment que
nosaltres fa deu dies que no estem de festa,

Que puc escriure sense tanta ràbia, sense tenir en compte que és un sentiment humà
que desitja coses dolentes, que pot trencar-te de dolor sense adonar-te que t'has
quedat ceg,

Mai he pogut oblidar el primer Pagés que em va parlar d'aquesta illa amb molt d’amor i ressentiment sense encara poder entendre quin sentiment tenc cada dia dins meu;
“Un dia dia la gent com tu que ve de fora es menjarà l’Illa, l'agafarà sense tenir cap cura i la deixarà quan la cosa vagi malament


Ara que m'he assecat per dintre i necessito més que mai poder tenir una nova
oportunitat per a omplir-me, vui recordar “peixos de ciutat”, la lletra que em va fer quedar en aquesta illa.

Són unes lletres que he escrit pensant en Benirrás en tot el que se s’ha cremat, però també amb l’esperança i l’il•lusió, d’aquí a trenta anys (en tindré seixanta), pugui tornar a veure, al costat de la meva filla, com era Benirràs.